La bugada a la Llémena

 

 

La bugada a la Llémena

 

A la Vall de Llémena hem sentit a parlar i difondre diversos oficis com el de carboner, pagès, pastor, picapedrer… oficis exclusivament fets per homes. Però creiem que també caldria recuperar la memòria sobre una de les feines a l’ombra que es feien abans. Voldríem dedicar la secció de Patrimoni etnològic immaterial a tantes i tantes generacions de dones de la Vall de Llémena que s’han dedicat, a més a més, a un ofici no remunerat ni valorat: el de les feines domèstiques. Aquest mes, va per elles.

 

Les feines de les cases de les zones rurals dels pobles de la Vall de Llémena, no eren gaire diferents d’altres zones rurals catalanes. Eren tasques sols de dones que es dedicaven a mantenir la casa en funcionament: cuidar els animals de granja, tenir neta i endreçada  la casa, tenir cura de la família, de fer-los-hi el menjar cada dia, pastar el pa, anar a buscar aigua, escalfar la casa, o rentar-los-hi la roba… Totes aquestes labors que ens són tan familiars, i que encara ara, gairebé sempre les fan les dones dins d’un altre context, eren feines feixugues per moltes d’elles, fetes sense cap ajuda de corrent elèctrica ni aigua corrent. Tal era fer la bugada.

Imatge

Dones rentant a la Resclosa de Sta. Madalena d’Olot

http://www.miquelpuig.cat/2012/07/de-aquan-les-dones-havien-danar-rentar.html

 

Les cases solien tenir a la cuina, una llar de foc, que a més d’escalfar la casa o per fer el menjar, la necessitaven a prop per fer la bugada. Quan havien de rentar roba, utilitzaven un cossi ben gros, que posaven al costat de l’aigüera, el lloc on es rentava, a més, els plats. El cossi podia ser de terrissa, fusta, vímet o metall, fins i tot es podia fer servir la pica de pedra de l’aigüera, amb el fons amb una sortida per escórrer l'aigua.

Imatge

http://www.valldelcorb.info/pobles/costums/Costums/serveis.htm

 

Quan consideraven que s’havia de rentar la roba, col·locaven la roba a dins del cossi i al damunt, entre dos draps ben nets per no tocar directament la roba -on entremig aprofitaven per posar alguna herba aromàtica perquè quedés perfumada la roba un cop acabada-, s'hi posava una capa de cendra neta de carbó (del foc a terra), que ho cobrís bé tot. I després, hi tiraven aigua escalfada en una caldera dins del cossi, aigua que s’havia d’anar a buscar al pou, al riu, o a qualsevol altre lloc, ja que les cases no tenien aigua. En passar l’aigua a través de la cendra, es convertia en lleixiu. Quan la roba del cossi estava ben xopa, el líquid que sortia pel fons, el solien reaprofitar, tornant-lo a escalfar per tornar a començar el procés. L'operació es realitzava sense parar durant unes hores, i hi havia famílies que ho feien en dies. La roba sortia ben blanca i desinfectada amb una agradable flaire de net. I després s’havia d’esbandir la roba amb aigua neta. Per fer-ho, anaven als llocs més propers d'aigua; en aquest cas, la riera de la Llémena, o en els recs, fonts, torrents, basses o safaretjos més immediats (les masies aïllades o fora del poble, sovint tenien una font, un pou o una bassa, on se li afegia un safareig, així la mestressa podia rentar-hi la roba prop de casa).

Imatge

Pou de Can Puig, al Pla de Sant Joan (Sant Martí de Llémena)

Foto: Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, Fons Emili Massanas i Burcet

 

Imatge

Mapa fluvial de la Vall de Llémena

http://www.valldellemena.cat/

 Imatge

Bassa a Can Vilà, Sant Martí de Llémena.

http://catala.habitaclia.com/comprar-masia-sant_marti_de_llemena_sn_amb_calefaccio-sant_marti_de_llemena-i586001663514.htm

 

Imatge

Pou amb safareig al Camós, actualment en desús.Sant Esteve de Llémena. 

 

“... En un racó de la cuina s’hi trobava un cossi de terrissa grisa immens que servia per fer la bugada. Cada tres setmanes es canviaven els llençols de tots els llits. Eren de lli i de mal rentar, per això feien la bugada de la següent manera: en el fons del cossi i posaven uns quants troncs de boix, a sobre els llençols i tota la roba blanca, seguidament un drap de fil vell per tapar la roba, a sobre d’aquest unes branques de romaní, fonoll o llorer per fer bona olor, un altre drap vell i al final una capa de cendra; tot seguit hi tiraven aigua calenta a sobre i quan es refredava obrien el tap del cossi, recollint l’aigua amb un gran atuell d’aram i la tiraven a la riera. Aquesta operació durava dos dies i els llençols sortien d’allò més blancs i olorosos, després anaven al rec de molí i els esbandien bé, encara feien falta dos dies més per eixugar-los.”

 

Maria de Can Peradalta del Pla de Sant Joan (Sant Martí de Llémena)

fragment extret del seu blog:  http://recordsdelmoli.blogspot.com.es/2014/05/el-dia-dia-al-moli.html

 

En aquests espais d’esbandida, hi anaven amb el cossi o la galleda ben plena de roba, i encara que l’aigua estigués glaçada, tinguessin les mans plenes de penellons o els fes mal l’esquena, havien de remenar la roba molla i pesada, i esbandir-la. Acabada la bugada, tornaven a omplir la galleda amb la roba neta i mullada, i refeien el camí cap a casa amb l'esquena ben dreta i la galleda al cap, per després estendre-la perquè s’eixugués. Quelcom així:

Imatge

http://delsaesperides.blogspot.com.es/2011/04/las-lavanderas.html

 

Amb l’aparició de la pastilla de sabó, transportable, feta amb cendres i greixos (veure elaboració de sabó per la bugada a la pestanya casa i decoració), el procés de fer la bugada passà directament a la, riera, o a les fonts, torrents o basses. Primer de genolls, i amb la construcció dels safaretjos de les cases, després ja pogueren rentar la roba de peu.

 Imatge

    Estris per rentar roba 

http://llibredelafesta2010.blogspot.com.es/http://llibredelafesta2010.blogspot.com.es/

   Imatge

 Dona rentant en una bassa

http://www.bonvent.cat/el-sabo-de-marsella-alguns-consells-valuosos-per-rentar-la-roba-ii/

 

 

Era inevitable doncs, que les que anaven a rentar plegades convertissin els llocs en tertúlies i confidències per alleugerir la feina feixuga. D’aquestes trobades nasqueren moltes expressions i frases fetes populars com “fer safareig”, referint-se a les xafarderies que s’explicaven entre elles, “rentar la roba bruta a casa”, fent esment a solucionar els problemes a casa, o “haver-hi roba estesa” fent al·lusió a què hi havia algun perill o algú més escoltant el què es deia.

Imatge

Dones rentant al safareig

http://allausz.blogspot.com.es/2010/07/men-recordo-xxii.html

 

Malgrat tot, era una tasca molt laboriosa. I després d’estendre i eixugar la roba, s’havia de repassar i cosir en el cas que estigués esparracada, planxar-la (amb planxa de ferro escalfada a les brases), plegar-la i guardar-la als armaris, arques o baguls, amb un ramet de romaní, farigola o espígol. No era d’estranyar doncs, que la bugada fos feta poques vegades (depenia de cada família).

 

Un procés de rentar la roba après de mares a filles, d’àvies a nétes, en què no hi havia res ni es llençava res. Fins i tot es va convertir per algunes en un ofici: el de bugadera (o de rentadora). Les cases adinerades, o que no podien atendre la bugada pel què sigui, en contractaven una perquè els fessin la roba. N’hi havia que treballaven només per una casa, i d’altres que en feien varies, però el fet és que, era un ofici a l’ombra.

 

A poc a poc, es féu arribar l’aigua i el corrent cap a les cases, primer a la part baixa de la Vall, i després a l’alta. Però no fa pas tant de temps d’això, no va ser fins cap a finals dels anys seixanta, principis dels setanta que arribà l’electricitat per tota la Vall. I com a conseqüència, la rentadora a moltes llars, aparells estranys que els entraven a casa per alleugerir molt la feina i que hi quedaven embadalides mirant com girava el tambor amb la roba.

 

Avui dia gairebé ja tothom renta la roba a casa, on aquest electrodomèstic s’ha fet imprescindible i ha permès que, només prement un botó, es renti, esbandeixi i centrifugui la roba de forma automàtica, fent-nos que quedi molt llunyà el fet de rentar de forma tradicional. Fins no fa gaire, algunes de les dones actuals que voltegen entre els seixanta i vuitanta anys a la Vall, encara es trobaven en aquests racons per rentar la roba, tot i l’aparició de la rentadora feia ja anys. Això sí, no feien el sabó, ja el portaven comprat. I és que és del cert que, malgrat la tasca carregosa de fer la bugada, aquelles estones plegades on es trobaven per fer “safareig” són encara ben enyorades…

 

Després d’anys d’éssers abandonats, espais per rentar com passeres de rieres, torrents, safaretjos o fonts a molts llocs de Catalunya, són recuperats com a zones d’oci en un context de patrimoni etnològic cultural. Els més públics, senyalitzats i explicats, amb fotografies antigues, revaloritzant els espais i difonent aquest antic ofici domèstic.

 

A la Vall de Llémena encara no s’ha arribat a fer; un deute amb aquest ofici a tenir en compte. Tot i que avui dia molts safaretjos, recs o basses de les cases, resten reutilitzats com a piscines d’ús privat, alguns d’ells, encara, resten oblidats.

Imatge

Bassa de Can Sala de Granollers de Rocacorba reconvertida en piscina.

Foto treta de:https://www.facebook.com/435913713168586/photos/pb.435913713168586.-2207520000.1427190900./788198267940127/?type=3&theater

Imatge

Antic safareig reconvertit en espai d’oci de Can Roca, Llorà (Sant Martí de Llémena)

http://www.elnusdepedra.com/arxius/gfoto_26454889981f2aba5b5da19d02daa483__jml1042%20(Copiar).jpg

 

 

 
Tipus Patrimoni: 

 

 

[ads:Promo:3]

Llengües